L'últim post sobre cultura i accessibilitat ens va donar molt que pensar. D'entrada, perquè és un tema que afecta a totes les persones, però també a totes les edats, concretament, a les persones majors.
L'accessibilitat és una necessitat diària, no un luxe. Posem un exemple: un elevador. Si s'instal·la en un habitatge, privada o comunitària, el seu ús no va destinat únicament a persones de la tercera edat o amb mobilitat reduïda. Donis de la mare que porta el seu bebè en un carret fins a l'anciana que baixa al mercat amb el carret de la compra, un elevador suposa una solució global a l'accessibilitat.
Però la instal·lació d'un elevador no sempre és possible. Imaginem un espai públic obert, com l'escala d'un hospital o la diferència d'altura entre una vorada i l'asfalt del carrer. En aquests casos, la situació és més complexa i requereix d'un estudi previ per calcular el seu ús i el perfil d'usuari. Per això és decisiu el compromís social i la conscienciació, tant de l'arquitecte com del propietari i de les Administracions, que l'accessibilitat és una necessitat.
A Espanya, les lleis tendeixen cap a aquest principi, com és el cas de l'Art. 25 del Reial decret Legislatiu 1/2013, que posa com data límit el 2017 per al condicionament de l'accessibilitat bàsica en tots els edificis. Però així i tot contínua sent insuficient si extrapolem el concepte “accessible” a altres espais, com els assenyalats anteriorment i que àdhuc suposen una barrera arquitectònica.
Un altre punt important i que suposa un dels majors reptes és integrar les solucions d'accessibilitat en un espai sense trencar amb el seu disseny original o aconseguir integrar-les de manera poc intrusiva. En altres paraules, que passin desapercebudes a la vista de qualsevol usuari, però que això no afecti al seu bon funcionament i seguretat en cas d'utilitzar-se. Gràcies a la tecnologia, disseny i accessibilitat no són antònims, més aviat el contrari. Per exemple, existeixen plataformes elevadores capaces de transportar una cadira de rodes i que, de no utilitzar-se, la seva estructura pot confondre's amb la d'un passamà.
En altres casos, implementar solucions en accessibilitat pot suposar un augment del trànsit de persones i, per tant, de clients potencials. Per exemple, un restaurant tradicional la clientela del qual ha envellit i està començant a deixar d'anar perquè té graons o escales dificulten el seu accés. Si valorem la inversió que suposa un salvaescales o un elevador de curt recorregut sol per una o dues persona, el preu pot suposar un fre. Però si es valoren els beneficis d'un negoci accessible, el balanç és més que positiu. I és que no solament es recuperen els seus antics clients, també als seus acompanyants (fills, nebots, néts…) i a totes aquelles persones que fins ara no havien pogut anar. Recordem que a Espanya, el 28,4% de la població té més de 65 anys (dades del 2013).
En resum, si bé les lleis cada vegada més aposten per l'accessibilitat, és deure tots els ciutadans ser conscients de la necessitat que suposa que un espai sigui accessible. Però gràcies als avanços, avui dia existeix una àmplia gamma de solucions que permeten adaptar pràcticament qualsevol espai de manera inclusiva. Llavors, estem davant la fi de les barreres arquitectòniques?
Per un món sense barreres!
