Quan Esther Peñas va rebre l'encàrrec de donar vida en format literari a quinze anys d'història del CERMI, va pensar que es tractava d'una insensatesa. No obstant això, va abordar el desafiament amb gran il·lusió. Després de diversos mesos d'immersió en la història del CERMI, l'autora del llibre “Avui comença tot” conclou que aquesta institució comença cada dia com si lliurés la seva primera batalla. Així, després de quinze anys lluitant contra les vicissituds, i carregat de raó, el CERMI ha aconseguit, segons el parer d'Esther Peñas, que la discapacitat es reconegui com el que és en realitat, una riquesa, una aportació a la diversitat humana i, a més, que el treball de totes les entitats d'aquest sector es faci des d'un front comú que les enforteix.
Creu que quinze anys fan història?
Sí. Qualsevol acte en un moment determinat i amb unes condicions específiques pot fer història. Quinze anys basten per a conformar una nova realitat, la qual cosa ocorre en el cas del CERMI, o poden transcórrer buits, sense collir cap fruit.
Quin és l'assoliment més destacat d'aquests quinze anys?
Partint del fet que, abans del CERMI, el sector de la discapacitat estava disgregat i procurava una lluita desmanegada i amb pocs fruits, destacaria dues coses fonamentals que no tenen un jaló cronològic concís, sinó que s'han aconseguit al llarg d'aquest temps. D'una banda, el fet de mudar o transformar el paradigma existent, el model que hi havia respecte de la discapacitat. Quan es constitueix el CERMI la discapacitat era un problema fonamentalment mèdic, per tant les respostes que rebia eren mèdiques i paternalistes, quedant a l'atzar de la sensibilitat del polític de torn i exposades a diversos vaivens; les minses accions polítiques encaminades a satisfer demandes del sector s'embridaven en el concepte de la caritat més que en el compliment de drets.
El CERMI ha aconseguit transmutar aquest model, d'un model assistencial a un de drets. Ara mateix la discapacitat no és vista com un problema, i molt menys com un problema de salut, sinó com una aportació, una riquesa a la diversitat humana. Aquest ha estat el gran encert del CERMI.
I un altre fet que em sembla fonamental és la capacitat que ha tingut el CERMI de galvanitzar diferents sensibilitats. Espero que la comparació resulti pertinent, a mi em recorda al període de la Transició política a Espanya, un moment en el qual els diferents partits van saber cedir quota individual de poder a la recerca d'un bé major.
En constituir-se legalment, el CERMI va aglutinar a sis associacions que tenien polítiques d'actuació molt diferents, i les ha sabut conciliar a totes elles, i a les quals van venir després; ha sabut fer prevaler sempre el bé comú com a imperatiu categòric, seguint la nomenclatura kantiana, enfront de les necessitats particulars de cada associació, sense que aquestes quedin en absolut desateses. Això em sembla una lliçó política i de caràcter humà, encara que parlem d'una institució.
Com s'aconsegueix que aquestes organitzacions conservin la seva força i idiosincràsia particular al mateix temps que cedeixen part de la seva essència?
Perquè això succeeixi cal tenir molt clar la unitat d'acció, és a dir, la cerca del bé comú, que està sempre per sobre dels béns particulars, i tenint així mateix molt clar que el bé comú, de l'una o l'altra manera, repercuteix en els béns individuals. Les associacions, en un primer moment, van caminar molt dubitatives referent a això però després es van adonar que ningú sortia perjudicat, abans bé, ampliaven força i consolidaven el seu lloc social.
Hi ha alguna data assenyalada que hagi de recordar-se sempre a l'entorn del CERMI?
Tots els grans actes que fan història no sorgeixen de manera espontània, si s'estudien amb un cert deteniment apreciem un treball previ darrere d'ells que culmina en aquest fet històric. En el cas del CERMI no es tracta tant d'una data concreta, més enllà de la seva pròpia constitució, encara que precisament la seva constitució és el primer jaló a partir del qual esdevenen els seus grans assoliments. Ara mateix, podríem parlar de la Convenció de l'ONU sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, en la qual va participar el CERMI d'una forma dinàmica i activa, com la seva gran conquesta.
Després de analitzar l'entitat, investigar i descobrir, ha trobat alguna fissura o cicatriu en el CERMI?
Suposo que tota institució manté unes lluites internes constants. La tensió, en un organisme o en una persona, no és dolenta, al contrari, és necessària perquè una certa tensió interna evita i encara la inèrcia. I si hi ha una cosa de la qual manca el CERMI, precisament, és mol·lície, inèrcia.
Sí que va haver-hi friccions, i suposo que n'hi haurà ara mateix. Els recels més importants, òbviament, es produeixen al principi. Durant la seva constitució legal, en la qual van participar sis entitats (FIAPAS CNSE, FEAPS, ASPACE, ONCE i COCEMFE), les maneres d'entendre aquesta lluita o aquestes línies polítiques eren molt diferents. La principal discrepància es va produir a l'hora d'establir si era pertinent que una institució com el CERMI es formés per associacions i entitats de pares, o d'amics de persones amb discapacitat, o si aquestes havien de quedar al marge i només estar integrada per associacions i entitats de persones amb discapacitat. Però estem parlant d'un moment, l'any 1997, en el qual determinats sectors, com les persones amb discapacitat intel·lectual, no tenien reconeixement d'autonomia jurídica i no es podien constituir com a tal, per tant era necessària la participació activa de persones que els tutelessin en aquest moment.
Tampoc llavors es contemplava la perspectiva del treball com la principal via d'inclusió social. Estem parlant d'un moment en el qual les persones amb discapacitat aspiraven, com a molt, a rebre determinades subvencions i atencions mèdiques. Llavors la mera idea que la millor via d'inclusió era la laboral va causar estupor. El postulat va venir de l'ONCE, potser l'única entitat que tenia una continuada experiència de inclusió laboral.
Què va ser el més difícil en aquests començaments?
L'any 97 hi havia moltíssima por de reivindicar el que, per dret, els pertanyia a les persones amb discapacitat, perquè fins a l'aparició del CERMI cada entitat lluitava per les seves necessitats, en solitari la majoria de les vegades, i s'enfrontava a un poder omnívor, que era l'administració, davant la qual les persones amb discapacitat no representaven res. Llavors, el CERMI, que és una entitat completament combativa i d'incidència política, convenç amb un discurs incontestable: no demana capritxos, exigeix el compliment de drets que la llei garanteix.
Malgrat conèixer el tema, hi ha alguna cosa en la història del CERMI que li hagi sorprès?
Des que conec el CERMI, la qual cosa més he admirat és que, amb tan humils infraestructures i mitjans humans, hagi aconseguit tant. Qualsevol que conegui poc el CERMI i llegís aquest llibre podria pensar que estem parlant d'una organització amb enormes infraestructures; al contrari, són tremendament humils però efectives, tal com demostra la seva capacitat de modificació de la realitat, de la normativa, fins i tot del llenguatge. La labor que ha realitzat el CERMI en pràcticament tots els àmbits de la societat és immensa.
Què és el que més li agrada del CERMI, després de descobrir la seva història?
M'agrada que sigui una entitat sense personalismes i sense adscripcions polítiques de cap mena. Això li confereix credibilitat i, sobretot, capacitat de maniobra.
Què li queda per fer al CERMI?
Li queda dissoldre's. El *CERMI va néixer amb vocació d'una futura dissolució, perquè això implicaria que tots els seus objectius estan complerts i la seva existència no té sentit, que les persones amb discapacitat s'associarien en funció de criteris diferents als de la seva discapacitat: per gustos personals, aficions, etc.
Però, ara mateix, la tasca que té el CERMI és brutal. Partint de la Convenció de l'ONU sobre Discapacitat, possiblement la normativa més audaç, heterodoxa, heterogènia i integral en l'àmbit internacional en temes de discapacitat, la qual cosa ha de fer el CERMI és bolcar-la a la nostra normativa. La normativa espanyola potser és la més avançada en qüestions de discapacitat no sols d'Europa, sinó del món, i això és tasca del CERMI, un altre dels seus assoliments, aconseguir un desenvolupament normatiu màxim. És veritat que la promulgació de la llei, per desgràcia, no implica el seu compliment, però tenim unes bases per a exigir una sèrie de drets que sí que estan reconeguts per llei.
Aquests quinze anys d'història del CERMI coincideixen gairebé amb quinze anys d'història d'un país en ple progrés. Avui toca frenar, si no retrocedir, creu que això frenarà també al CERMI?
Va haver-hi temps pitjors que aquests. Per tant, no ha d'haver-hi por a aquest respecte. Imagina, per exemple, la discapacitat en els anys 40… La crisi, encara que el que diré és un tòpic, però crec en aquest lloc comú en aquest cas, és una etapa de desafiament que, en cap concepte, té llicència per a minvar els drets de les persones. Hi ha moltes lleis, no obstant això, que exigeixen una dotació econòmica i l'absència de liquiditat tindrà incidències, el vulguem o no, perquè totes les partides pressupostàries estan minvant. El CERMI ha d'estar vigilant, i de fet ho està, i serà més combatiu que mai per a evitar que una forta recessió econòmica menyscabi drets.
Per què el títol?
“Avui comença tot” és el títol d'una pel·lícula de Tavernier que em va fascinar. Tracta sobre l'educació, de com un professor, amb llanço i compromís, és capaç de tirar endavant una situació que a priori semblava abocada al desastre i al fracàs. Em va semblar molt pertinent coronar aquest llibre amb aquest títol perquè resumeix molt bé l'experiència i la manera d'actuar del CERMI, una institució que en quinze anys, que no són tants, ha aconseguit moltíssim i, malgrat ells, mai s'ha relaxat. Per a mi el CERMI és una entitat que cada dia que comença baralla la seva batalla particular en qualsevol ordre de la societat com si fos el seu primer combat, és a dir, carregada completament de raons, primer, i segon, de ganes d'aconseguir el que li pertany. Sempre escoltant l'altre, perquè no parlem d'una entitat tancat o enrocada en els seus postulats, molt menys aïllada. Cada dia que comença, per al CERMI és un dia en què es juga tot.
Què ha estat el més difícil a l'hora d'escriure el llibre?
El més difícil va ser fer una composició de lloc del que van ser els començaments reals, perquè els protagonistes de les grans gestes, com la del CERMI, en general no són conscients de la projecció que tindran els seus actes, i per tant no els fixen ni els testifiquen. Hi ha, fins i tot, una protohistòria del CERMI, ja que abans que es constituís legalment funcionava de manera oficiosa. Quan vaig estar parlant amb els protagonistes d'aquests primers moments, tenien records molt nebulosos en els quals la part personal pesava molt més que la part objectiva, i em va resultar complicat esbrossar el que servia com a tessel·la per a conformar el mosaic del CERMI i el que formava part de la memòria sentimental de cadascuna d'aquestes persones. Això va ser d'allò més complicat i alhora d'allò més emocionant, perquè sempre és emocionant escoltar els testimoniatges dels qui van ser allí.
Pots llegir el text complet.
Font: CERMI
