sol·licitar pressupost
right-chevron-white

Blog

informació al dia

Noemí Font: “Quan veig segons quines injustícies cap a la meva filla centro la meva energia en suprimir barreres i a corregir-les”

Noemí Font impulsora de curses adaptades.

L’Emma Joana, va néixer amb espina bífida, una condició que li crea mobilitat reduïda entre altres dificultats. Ella es la raó per la qual la Noemí Font traslladi tota aquesta energia que té a arreglar situacions que troba totalment injustes cap a la seva filla.

Gràcies a aquesta empenta, la Noemí, s’ha convertit en la primera persona de Catalunya en organitzar una cursa adaptada per a infants. I encara que costi de creure, fins ara, mai ningú havia organitzat una cursa d’aquest estil que tingués en compte les necessitats d’aquests nens i nenes.

Però aquesta no és la primera lluita, tot va començar quan l’Emma Joana va accedir a l’escola. Tant la Noemí com el seu home van haver de moure cel i terra per aconseguir que s’apliqués el decret d’escola inclusiva. La nena necessita atenció d’una infermera cada poques hores, però l’Administració no ho volia pagar, tot i que hi ha una llei que garanteix aquest dret.

Després de picar molta pedra “la meva filla va ser la primera nena de Catalunya en aconseguir una infermera a l’escola. Però, ara hem canviat de ciutat per tenir una casa més accessible, per tant, també hem hagut de canviar d’escola i com a resultat ens han tret aquest dret. Tornem a estar allà mateix: presentar documentació, fer sarau a Twitter i discutir-me amb tothom. Es molt cansat i no totes les famílies tenen la mateixa força”.

En contra de tots els pronòstics, la Generalitat no ha concedit a l’Emma Joana una infermera a la nova escola. “Ara mateix, el meu home ha hagut de deixar la feina per poder atendre a la nostra filla mentre no hi hagi una infermera assignada. No és just. A més, hi ha més famílies amb aquesta situació, però som una minoria així que no em crec que aquest servei costi tants diners a la Generalitat. Jo imagino que diuen: són quatre desgraciats, y com que no fan soroll, doncs vinga, no fem res.”

La segona lluita de la Noemí va ser el llibre “La revolució de Chiwa” y va sorgir fruit d’una nova necessitat. “Quan la doctora de l’Emma Joana ens va dir que necessitaria una cadira de rodes vam voler introduir aquest nou element a les nostres vides amb contes, però no n’hi havia. Hi ha contes que expliquen què és la discapacitat, però no hi ha contes adreçats a infants amb discapacitat.”

Quan li pregunto si escriurà més llibres deixa anar un sospir molt llarg: “m’agradaria, però requereix molt de temps i energia. Va costar molt que es publiques el primer, potser, si trobés una editorial que volgués involucrar-se en tot seria més fàcil. Tinc idees interessants, però també necessitaria temps per fer recerca perquè són temes que requereixen fer una mica d’investigació.”

Una altra lluita que té en peu la Noemí són els parcs infantils. “M’he reunit amb molta gent, també amb persones que treballen a l’Ajuntament de Barcelona, però no sé el motiu del perquè no hi ha un canvi real en crear parcs accessibles i inclusius per als nens”, explica la Noemí. Des de fa uns anys que la ciutat de Barcelona estan creant parcs accessibles per a infants amb problemes de mobilitat. Sona molt bé, però la realitat és que accessibilitat no és el mateix que inclusió.

Actualment els nens amb cadira de rodes poder accedir a les zones de joc, però en funció del nivell de mobilitat és molt probable que l’activitat d’anar al parc s’acabi aquí: res de pujar pel tobogan, res de poder accedir als gronxadors, res de res. “Els nens que no poden deixar la cadira de rodes no tenen enlloc on anar, i això és perquè no se’ls té en compte quan es dissenyen aquests espais. A més, jo m’he de deixar l’esquena perquè la nena pugui jugar”.

“Totes les estructures de joc són en vertical i pensades per escalar i saltar. Per a la meva filla això és un risc. Tot i que nosaltres la pugem a tot arreu on vulgui hem d’estar molt pendents que no es faci mal. Falta una normativa específica de com crear parcs infantils inclusius.” La Noemí explica que li van prometre una reunió per crear un decàleg on es tingués en compte les necessitats de tots els nens, però la reunió no va arribar mai. “Es deuen pensar que no juguen, però tots els nens volen jugar encara que tinguin una afectació greu”.

Sembla ser que encara queda molt camí perquè tinguem espais accessibles i inclusius i la gent normalitzi la discapacitat. “Jo el que li explico als nens és que tots tenim dificultats, i que algunes es veuen més que altres. Així que per solucionar-ho, ens hem d’esforçar més per fer segons què.”

La Noemí considera que tots necessitem un canvi de mentalitat “hi ha persones que miren a la meva filla amb pena perquè va amb cadira de rodes. Però la meva filla no ho viu d’aquesta manera perquè des de casa ho hem gestionat. Ningú et pregunta perquè portes ulleres, així que tampoc hauríem de preguntar per què vas amb cadira de rodes.”

Malgrat tot, acaba fent una reflexió quan li pregunto sobre el llenguatge que utilitzem quan fem referencia a la discapacitat em diu: ”jo entenc què vol dir la gent quan diu “una vida normal”, vol dir una vida “estàndard”. Jo abans també ho deia, però sí que és una paraula que hem d’aprendre a ajustar.”

La Noemí, mare i mestra, després de molta lluita amb l’Administració, ha tornat a recuperar el dret de l’Emma Joana a tenir una infermera a l’escola. Qui sap quina serà la seva pròxima moguda, tot i que ella assegura que, després de tot això, es mereix un bon descans. Totalment d’acord!

valida-logotipo

Valida Solutions S.L.U.

Copyright @2021

menu