sol·licitar pressupost
right-chevron-white

Blog

informació al dia

Ramón Chamorro: “S'esforcen el doble o el triple per a aconseguir els seus objectius i deixen de ser discapacitats per ser molt capacitats”

Ramón Chamorro habla de su libro Sin Límites

Ramón Chamorro, periodista d'esports a Europa Press, ha escrit el llibre “Sense Límits” que recull la vida de 14 esportistes amb discapacitat que han superat barreres mentals, socials i arquitectòniques gràcies a la seva força de voluntat.

En Ramón, ens ha regalat una excel·lent conversa sobre les vides d'aquests esportistes, la seva visió sobre els esports adaptats, el periodisme i la societat. Com ell diu: “Aquest llibre és la seva història, jo el que he fet és explicar-la”.

 “Jo els considero esportistes, així sense més, sense necessitat de fer una distinció o d'afegir una etiqueta”, diu en Ramón a la introducció del seu llibre. I d'aquí ens sorgeix una inquietud: Hem de començar a deixar de costat l'adjectiu discapacitat i deixar de diferenciar els esportistes?

Jo ho intento, però és veritat que encara ho fem servir per referir-nos a ells. Encara així, amb el pas dels anys hem millorat i hem deixat enrere paraules molt lletges com ara “minusvàlid” per parlar de persones amb discapacitat o persones amb capacitats diferents. Ens queda camí per recórrer, però anem a millor.

Podríem treure mèrit a l'assoliment d'una esportista amb discapacitat si obviem que en té una? Al final, no és el mateix poder córrer amb les teves pròpies cames que córrer amb dues pròtesis.

Aquí resideix un problema en com definir-los i com competeixen. La paraula “discapacitat” és una paraula molt lletja tenint en compte que ells han d'esforçar-se el doble i han de seguir per camins diferents per aconseguir un objectiu. Al final, deixen de ser discapacitats per arribar a ser molt capacitats. Són un exemple de no rendir-se perquè han de trencar contínuament amb barreres socials i físiques.

Podríem dir que estem valoritzat positivament la paraula discapacitat?

Ara que venim dels Jocs Paralímpics estem en el moment àlgid d'aquests esportistes, el món els veu i s'adona del valor que tenen. A més, estan representat a totes aquestes persones que tenen una discapacitat.

Moltes empreses trien a esportistes paralímpics per representar la seva marca ja que difonen molts valors positius. Tanmateix, això només passa cada quatre anys i ens queda aconseguir que aquesta sensació perduri durant el pas dels anys.

A la introducció de “Sin límites” expliques que els esportistes que has entrevistat són “persones com nosaltres, a les quals la seva discapacitat no els ha suposat un fre per a aconseguir els seus objectius ni tampoc volen fer pena ni canviar el que els ha passat”. Hem de deixar d'imaginar-nos una persona amb discapacitat amb tristesa o compassió?

Ells no volen fer pena. Volen demostrar que són vàlids perquè ho han aconseguit gràcies als seus esforços, així que no volen que els regalin res per tenir una discapacitat.

Expliques en el teu llibre que al 2006 vas tenir el primer contacte amb l'esport adaptat. Va ser per iniciativa pròpia o per un encàrrec de feina?

El meu primer contacte va ser quan em van enviar a cobrir els jocs Paralímpics de Torí d'hivern. Va ser bastant xocant quan vaig veure a persones amb discapacitat visual baixant a 100km/h per la pista. Allà vaig començar a involucrar-me i vaig pensar que havia de fer més. Així que amb Tòquio ja he viscut 4 Jocs Paralímpics d'estiu més els d'hivern de Torí.

Com ha evolucionat el periodisme esportiu des de llavors?

De tota la vida que Espanya és un país de futbol i costa trobar lloc per tots els esports. Però enguany hem vist com el diari esportiu Marca ha dedicat la portada a l'esport paralímpic. Això és un gran pas i marca una gran diferència, però encara és molt difícil trobar lloc per a l'esport amb discapacitat.

Crec que necessitem periodistes amb una bona base i que sàpiguen explicar històries i transmetre informació més elaborada. Això és el que a la gent li agrada.

Parlem dels Jocs Paralímpics: Per què no es poden realitzar al mateix temps que els Jocs Olímpics?

En aquest moment el propi Comitè no és partidari que es facin junts. D'una banda, a nivell organitzatiu seria complicat perquè hi hauria el doble de participants. I l'altra raó és que consideren que els Jocs Paralímpics estan en una situació d'inferioritat respecte als Jocs Olímpics en quan al seu reconeixement. Per tant, aquests necessiten el seu moment de glòria perquè la gent els conegui.

Podries dir-nos si hi ha alguna diferència en com es cobreix els esports amb discapacitat a Espanya en comparació a altres països?

Gran Bretanya tenen molta cultura de l'esport i els mitjans tenen molta varietat. Aquí tenim el problema que som un país de futbol i costa trobar espai per a poder oferir informatius més variats, però des del meu punt de vista anem millorant.

De qui va ser la idea del llibre?

Europa Press i l'editorial Ciudadela comparteixen edifici, i en un esmorzar amb tres esportistes paralímpics: Teresa pereres, Ricardo Ten i Gerard Descarrega, Rosario, “la meva cap” va tenir la idea de fer un llibre per explicar aquestes històries.

És un llibre dirigit a persones amb o sense discapacitat?

És un llibre. No ho vull etiquetar perquè seria un error. Així i tot, m'han comentat que seria un bon llibre per a lectura obligatòria a les escoles.

Digues-nos dos adjectius per definir al llibre.

Passió i acceptació. Passió perquè està en tot el que fan els seus protagonistes i acceptació perquè són així i ho accepten. De fet, això és el que més em va sorprendre.

Estem millorant en quan a la inclusió de les persones amb discapacitat? Deixant de costat diferencies i trencant amb les barreres arquitectòniques. Què ens queda a millorar?

Si comparem entre on venim amb el que tenim ara sí que hi ha molta diferència i estem avançant molt. M'agradaria pensar que estem prop de la igualtat, però encara ens queda molt camí.  

valida-logotipo

Valida Solutions S.L.U.

Copyright @2021

menu