La Romy, després de veure participar al seu fill en Guillem a la cursa adaptada del Gòtic, volia que allò es repetís a Vic. Va deixar anar la pregunta a Twitter “i si ho fem a Vic?” que va començar a moure una roda on es van apuntar l’Ajuntament de Vic, associacions i entitats del tercer sector de la zona per fer possible aquest esdeveniment.
D’això en fa quasi un any i ara ja estan preparant la segona cursa adaptada. Aquest estil de curses les va engegar la Noemí Font, una mare que, com la Romy, vol que la seva filla pugui fer el mateix que els altres nens. Les curses han servit per crear comunitat i fer possible el que abans no ho semblava: que nens i nenes amb discapacitat puguin participar a una cursa.
Per què son tan importants les curses adaptades?
Per una banda, aquestes curses serveixen per motivar als infants. A tots els nens els hi agrada participar en alguna cosa i, a més, poder assolir el repte que se’ls proposa. Amb les curses adaptades, nens com en Guillem, que té síndrome de Angelman, poden anar a la cursa, la comencen i l’acaben, son reptes adaptats per a ells i per tant poden assumir-los.
Els infants amb discapacitat sovint no poden participar a les curses i competicions esportives habituals perquè els reptes son a inassolibles per a ells. A més, no estan adaptades o no disposen dels mitjans necessaris perquè ells pugui participar.
En canvi, amb les curses adaptades poden participar a un esdeveniment que comencen i acaben i, a més, assoleixen els objectius que es proposen. Alguns, fins i tot, també han aconseguit batre el seu propi rècord ja que hi ha hagut tantes curses adaptades arreu de Catalunya, que molts dels participants han pogut millorar les seves marques
Per altra banda, aquestes curses son molt importants per familiars i coneguts, perquè poden veure el gran potencial d’aquests nens i nenes, essent protagonistes a un esdeveniment esportiu. Per experiència pròpia, poder veure-ho t’omple d’orgull.
A més, per la gent que passa per on es fa la cursa i es para a mirar, serveix per visualitzar aquests infants participant a un esdeveniment infantil. Abans no se’ls veia perquè ningú havia pensat en adaptar els esdeveniment infantils, en canvi ara sí que els podem trobar.
Hem de continuar trencant el cercle maligne: no hi ha nens amb discapacitat als esdeveniments esportius perquè no hi ha adaptacions, per tant no es veuen i la gent es pensa que aquests infants no existeixen o bé que no son capaços de fer activitats d’aquest estil i no es tenen en compte quan s’organitzen noves activitats.
Amb les curses han demostrat que poden fer moltes coses si tenen les eines adequades. Si tots els esdeveniments esportius, culturals o de lleure tinguessin en compte les adaptacions per a aquests infants, llavors més gent seria conscient del seu potencial.
Ens podries explicar una mica quines modalitats podem trobar a les curses adaptades?
S’han fet moltes curses arreu del territori i cada una s’ha organitzat una mica diferent. El més important és que el nen tingui l’ajuda que necessita. Així la gent pot veure que cada un d’ells utilitza un suport diferent, però que poden arribar a complir el mateix objectiu. Pot ser, alguns podran fer la cursa de 10 i uns altres la de 50 metres. De fet, si ho penses bé, no tothom és capaç de fer una marató.
Com que molts nens han participat a diferents curses durant tot l’any, n’hi ha que a una cursa van participar amb un suport i a la següent van poder canviar-ho. Les curses han servit perquè cada infant pugui evolucionar al seu ritme i provar una experiència nova.
A casa ja heu començat els entrenaments per la pròxima cursa de Vic?
Sí, i tant, els germans del Guillem l’ajuden, li diuen “cursa, cursa” i comença a córrer. De fet, abans de les curses en Guillem només caminava, ara ja comença a córrer i només necessita una mica de guia pel tema de direcció perquè li agrada anar a saludar al públic i es desvia de la meta. Està molt motivat i content i vol arribar al final perquè li encanta que el felicitin.
Vas ser tu qui va proposar fer la primera cursa adaptada de Vic. Com vas aconseguir suport?
Després de viure l’experiència de la Cursa del Gòtic vaig llençar a les xarxes socials la pregunta “ i si ho fem a Vic?” i finalment això es va convertir en “ho farem a Vic”. També vaig enviar cartes a tothom per aconseguir suport i vaig rebre molt bona resposta per part de tots.
Des d’ADFO es van posar en contacte amb mi, i també el Consell Esportiu d’Osona i l’Ajuntament, tots ells amb la intensió d’organitzar-se i posar en marxa tota aquest moguda.
A part de tota la gent de Vic, també és important agrair a la gent del Gòtic, ja que ens van ajudar molt i d’ells vam aprendre com havíem de organitzar-nos i amb qui havíem de parlar per tirar tot això endavant. Ens van compartir molta informació que va ser molt important perquè tot sortís bé.
Quina rebuda va tenir la proposta de la cursa per part de les famílies?
Va haver gent que de seguida es va apuntar, perquè vam fer difusió des de les escoles. En canvi, altres famílies que no havien participar a la Cursa del Gòtic o l’Eixample, se’ls hi feia una mica estrany pensar que el seu fill seria el protagonista d’un esdeveniment com aquest. Fins que no van veure imatges de les curses que ja s’havien celebrat no es van animar a apuntar-se.
Al final, l’experiència va ser molt positiva perquè tots els familiars, amics i gent que passava pel carrer animava als atletes i això els feia sentir molt bé.
A més, com que la cursa es va fer a un lloc públic amb molta afluència de gent, moltes persones es quedaven mirant i preguntaven què passava. Moltes van preguntar si podien fer de voluntaris per la següent ocasió. A més, dies després, algunes persones ens van aturar pel carrer perquè ens reconeixien de la cursa i és molt bonic que et coneguin per això i no perquè en Guillem té una dificultat.
Es preveuen novetats respecte a l’anterior cursa?
El principal canvi és que per aquesta segona edició tant l’ajuntament com institucions s’han posat a organitzar l’esdeveniment sense que ningú ho hagi demanat. Ho han incorporat dins del calendari d’activitats esportives.
Respecte a l’any anterior, s’han procurat millorar aspectes relacionats amb l’accessibilitat cognitiva.
Quina és la resposta de les famílies?
Al principi, algunes, eren reticents a aquesta idea. A mesura que s’han celebrat a altres poblacions, la gent s’ha animat a participar i ha resultat ser una experiència molt bonica.
A quantes curses ha participat el teu fill arreu de Catalunya?
En portem 10 o 12! Hem participat en moltes, però no amb totes perquè algunes es solapaven. Per a en Guillem ha estat una motivació. A ell li encanta que el felicitin i l’aplaudeixin, així que s’esforça al màxim per arribar a la meta.
La Noemí Font ha proposat organitzar una “super festa de l’esport infantil adaptat”, com veus aquesta idea?
Em sembla una idea genial i col·laborarem amb tot el que puguem. Em sembla molt important poder tirar endavant aquest projecte per incloure més esports a apart de les curses. Amb les adaptacions adequades els nens i nenes que participin podran practicar més esports. Aquest esdeveniment servirà perquè els nens i pares descobreixin diferents modalitats que, potser, encara no coneixien.
Aquesta festa de l’esport pot servir per veure quines opcions existeixen i, per la gent que l’interessa, veure com s’organitzen per poder fer el mateix al seu poble o ciutat.
Com altres mares i pares estàs lluitant per aconseguir que es compleixi amb el Decret d’escola Inclusiva, amb quines dificultats us trobeu actualment?
El decret no s’està aplicant perquè no hi ha els recursos per fer-ho. Es tot paper mullat i els recursos depenen en certa mesura del personal amb qui et trobes i la voluntat que posin perquè les coses funcionin.
Actualment, en Guillem disposa de tots els recursos que necessita, però no sempre ha estat així i hem hagut de batallar.
He vist que a Twitter defenses la comunicació no verbal i parles molt del sistema AAC. Podries explicar-nos en què consisteix i què ofereix als usuaris que en fan ús?
La Comunicació Augmentativa i Alternativa ajuda a comunicar-se a les persones que no poden parlar. En Guillem utilitza una tauleta digital amb un programa on pot construir frases com “tinc gana” i ho reprodueix en so. Això és la seva veu.
Ell es comunica de manera molt diferent i cal tenir-ho en compte, per exemple, necessita més temps per poder comunicar la idea que té al cap. Hem d’entendre que els nens que no parlen tenen coses a dir i, sense adonar-nos, ens saltem la seva opinió i preguntem directament al cuidador. En Guillem, si li dones temps, moltes vegades pot contestar.
La gent ha de saber que les persones que no poden parlar no significa que no tinguin coses a dir. Sí que poden dir coses si tenen les eines adequades.
