El fet que la societat tingui cada vegada més en compte les necessitats de les persones discapacitades o amb poca mobilitat ha estat qüestió d’anys, o més ben dit, de segles:
- Al segle XVI va sorgir el problema de la mobilitat. Es solucionava amb l’ajuda de gent que portava en braços la persona amb dificultats i així l’ajudaven a salvar les barreres i els desnivells.
- A la segona meitat del segle XX emergeix el concepte de l’“eliminació de barreres”. És quan de veritat es veu la necessitat d’adaptar l’entorn a les persones. O, si més no, que la pròpia persona amb ajuda tècnica pugui accedir a la societat sense problemes.
- A l’any 1974, un grup d’experts va celebrar una reunió a Nova York per a establir els primers antecedents sobre la necessitat de l’eliminació de barreres físiques, i es va incidir en el requisit de formar als professionals en materia d’inclusió: arquitectes, enginyers, urbanistes i paisatgistes.
- Uns anys més tard, es va començar a parlar de Disseny per a tothom o Disseny Universal. Aquest concepte dóna peu a una nova forma de plantejar el problema: no es tracta d’eliminar barreres, sinó de dissenyar sense aquestes. I així, va començar a difondre’s el concepte d’Accessibilitat. Accessibilitat en edificis, urbanisme, transports, mitjans de comunicació…etc.
- La idea evoluciona i el 1989, l’arquitecte Ronald L.Mace encarrega a un grup de dissenyadors i advocats que elaborin una sèrie de principis que defineixin aquesta filosofía del disseny. Són els “7 principis del disseny universal”:
- Ús equitatiu
- Flexibilitat en l’ús
- Ús simple i intuïtiu
- Informació perceptible
- Tolerància a l’error. Minimitzar condicions adverses
- Baix esforç físic.
- Tamany i espai per a l’accés i l’ús.
És a dir, simplificar la vida de totes les persones. A dia d’avui, aquest és encara l’objectiu.
També el de Válida sin barreras.
Font: La Ciutat Accessible
