Pau Marc Muñoz Torres, és un noi de 38 anys de Barcelona. Actualment viu a Terrassa i és doctor en Biologia i Bionfirmàtica. Té nòvia, no té fills. Té una dificultat, no un problema: paràlisi cerebral de naixement.
Us compartim aquesta entrevista e en Pau Marc perquè és tot un exemple de superació.
Paràlisi cerebral? Sí
Què li va passar? Anòxia perinatal: falta d'oxigen en néixer.
Per què? El part es va allargar per problemes de dilatació i em vaig ofegar. Gairebé em moro. Vaig sobreviure, per sort! Amb el cervell lesionat.
Quin tipus de lesió és? El dany neurològic afecta el sistema nerviós central: parlo i camino amb dificultat. Pero pensa bé, no? Tinc una carrera, dos màsters, un doctorat i dues medalles –plata i bronze- com a nedador olímpic.
No ha d'haver estat fàcil… No. Però tots tenim alguna dificultat per a alguna cosa, no? Aquest per baixet, l'altre per miop… Aquella per tímida, l'altre perquè té complexos… Són dificultats…, però no tenen per què ser problemes. Jo no tinc un problema!
Quan va saber que era… diferent? Tots som diferents. Tots tenim alguna discapacitat.
Ja, però la seva… és més visible. La meva mare és infermera i als cinc mesos es va adonar que alguna cosa no anava bé.
És important el diagnòstic precoç? Sí. El sistema nerviós s'està formant als tres primres anys de vida... I el cervell és plàstic: com abans i com més l'exercitis, millor! Aviat va començar el meu entrenament.
En què va consistir? La meva mare em va tirar en una piscina, i a nedar.
Dit així… Aviat em deien “el peix”. Els meus pares m'han fet espavilar molt, i jo els hi agraeixo. Res de sobreprotecció. I després, molta fisioteràpia i logopèdia: “camina sobre aquesta línia, posa la llengua aquí…”
Qui més li va marcar, de petit? Una professora, la Francina: d'excursió em feia anar al davant, i si em quedava enrere els feia parar tots i em tornava a posar al davant.
Se sentia normal? Els meus pares m'enviaven a comprar el pa, i de colònies, i a estudiar… Als 18 anys em vaig treure el permís de conduir.
Bé, però les mirades de la gent… Em van afectar durant l'adolescència, quan ser diferent és un delicte, quan vols tractar amb noies…
Expliqui una anècdota. Una noia em va rebutjar i em va dir: “Vés-te acostumant a estar sol”. Ha, ha…
Perquè riu? Ella no tenia pit ni estudis. Hi ha gent totalment cega: no veuen més enllà del seu nas.
L'aparença pesa molt… Alguns no saben transcendir per veure a la persona, els seus valors, actituds, sabers…
Continua nedant? Sí, però ja no entreno ni competeixo. Vaig arribar a entrenar 6 hores al dia i vaig guanyar medalles a Barcelona 92 i Los Angeles 96, amb 17 i 21 anys. Ara encara puc nedar 3.000 metres en una hora i mitja.
Quin ha estat el seu truc? Convertir cada desavantatge en un avantatge. Jo era lent en els exàmens, no tenia temps d'acabar-los, i…, vaig desenvolupar capacitat de síntesi i responia anant al gra.
No ha utilitzat la circumstància per fer llàstima? Mai. M'odiaria per això. El que m'agrada és actuar. Em fa riure això de “imagina't alguna cosa amb convicció i ho aconseguiràs”. No, no… Imagina-t'ho, d'acord, però… Fes-ho! Actua!
Quina vocació tenia, de petit? Un professor em va explicar a classe de biologia el cicle de Krebs, la respiració de les cèl·lules: em va fascinar. Vaig decidir estudiar biologia. I avui sóc doctor en Biologia!
La seva afecció va influir en la decisió? Ara sí: vull investigar tècniques per millorar el tractament de la paràlisi cerebral, incrementar capacitats neuronals, optimitzar la qualitat de vida dels nens malalts. És el meu gran somni…
Alguna pista? Crec que la meditació pot modular la conducta: modifica el sistema nerviós per augmentar la consciència de com estàs.
Ja ha començat la recerca? Fa mesos que busco treball en algun centre de recerca a Espanya, a Catalunya…
La seva manera de parlar i de caminar s'interposa en la seva vida laboral? Sí. Parlen d'integració, però de paraula. Una persona em va trucar per telèfon per posar-me a prova i quan em va sentir… em va penjar!
Què li diria si pogués? Li vaig dir: la vaig trucar, vam parlar, i va reconèixer que el prejudici va ser més fort.
No sabem tractar a persones com vostè: ensenyi-me’n. Actua amb naturalitat. I pregunta. I escolta.
Quin consell li donaria, a qui tingui una discapacitat? Fins a l'infinit i més enllà!
Quin és el seu horitzó, ara? Després d'oferir-me a molts centres d'aquí i no aconseguir res, em volen a l'equip investigador de l'Institut Rudjer Boskovic de Zagreb, a Croàcia, de proteòmica i genòmica: toco el dos la setmana entrant!
Víctor – M. Amela
La Contra de La Vanguardia
7 de febrer de 2014
